'Antoni Tàpies, Objectes.':A finals de la dècada de 1960 Antoni Tàpies va accentuar el treball amb objectes. Aquest interès, però, no era nou. Tàpies ja s'havia endinsat en el món dels objectes des de l'inici de les pintures matèriques, fins i tot abans si es tenen en compte obres com Capsa de cordills (Caixa de cordills) i Fils i argolla (Fils i argolla), ambdues de 1946. en 1956 va realitzar per l'aparador de la botiga de roba Gal·les del passeig de Gràcia de Barcelona l'obra Porta metàl · lica i violí (Porta metàl·lica i violí). Aquesta intervenció s'emmarcava en la creació de cinc escenaris nadalencs organitzats per Alexandre Cirici. Amb una voluntat provocativa, Tàpies traslladava a l'interior d'una botiga burgesa un objecte estrident i lleig que sol estar a l'exterior dels comerços, i el contraposava a un violí: l'art nou en oposició al que és tradicional i clàssic, la poesia del carrer en oposició a la institució cultural. La producció objectual de Tàpies constitueix una part important de la seva obra de maduresa. Tal com passava amb les pintures matèriques, Tàpies pretenia vincular amb els objectes la seva obra al que és real, concret i material. Per això, els objectes que atreien la seva atenció formaven part del seu entorn, com piles de plats o de diaris, escombres, cadires o tovallons doblades. Tàpies els incorporava a la superfície del quadre, feia acoblaments o els representava sobre una superfície bidimensional. Algunes d'aquestes obres fan referència a episodis concrets, com ara Pila de plats (Pila de plats, 1970) i ??Escombra (Escombra, 1965), que fan referència als fets de la Caputxinada (1966); altres deixen traslluir el fèrtil intercanvi d'idees amb el poeta visual Joan Brossa, com és el cas de Ouera i diari (Ouera i periòdic) i Mirall i confeti (Mirall i confeti), ambdues de 1970. En tot cas, eren objectes amb els quals l'artista se sentia identificat: objectes banals, usats, de molt poc valor, sense cap càrrega narrativa o anecdòtica. Tàpies no volia, com havien reclamat els surrealistes unes dècades abans, crear connexions ocultes entre el conscient i l'inconscient, sinó presentar objectes anodins però autèntics. Aquest treball amb objectes coincideix amb un increment del seu compromís polític. En comptes de concebre una política pública, impracticable sota la dictadura, Tàpies institueix el territori de la intimitat. L'exposició es completa amb unes notes manuscrites de Joan Brossa, dirigides a la seva companya i que pertanyen a l'àmbit domèstic, escampats entre els objectes de Tàpies.

'Oriol Vilanova. Diumenge.': El col·leccionisme compulsiu al qual Oriol Vilanova es rendeix els diumenges furga en les ruïnes de la societat de l'espectacle, la mateixa que va impulsar una ingent producció i circulació d'imatges. Tal com imagina l'artista "els mercats de puces ara són santuaris" en els que un objecte tan banal com la targeta postal segueix brillant entre la pols. Diumenge rere diumenge, Oriol Vilanova (Manresa, 1980) s'endinsa en els mercats de puces. Allà acostuma a adquirir postals que en un altre temps van circular per tot el món. El seu estat natural, avui dia, és el d'una màxima dispersió, una impressió que s'agreuja en comprovar que en els encants aquestes imatges conviuen amb llibres usats, revistes, còmics, cromos, segells, monedes, pel·lícules i videojocs rebutjats. Domingo (2017), la instal·lació que ocupa els dos espais principals de la Fundació Antoni Tàpies (nivells 1 i -1), mostra la totalitat de les targetes postals col·leccionades per Oriol Vilanova.