fb

In Memoriam

Teatre Lliure de Montjuïc - Barcelona
 
 
256 visites
  • Per a socis:
  • BÀSIC
  • PREMIUM

1938. Tenen 17 anys i els envien a primera línia de foc de la batalla que marcarà la Guerra Civil espanyola (1936-39). Els nois de La Kompanyia Lliure debuten recordant la lleva del biberó a partir del testimoni d'alguns supervivents. Un homenatge.

"La batalla de l'Ebre fou la més decisiva de la guerra, perquè les tropes franquistes foren incapaces d'ocupar Madrid, que era el que volia Franco per obtenir el reconeixement internacional del seu règim. L'Exèrcit Popular de la República a l'Aragó acabà desbandant (l'abril del 1938), que és el pitjor que li pot passar a una tropa regular perquè vol dir que els soldats, presos del pànic, corren amb l'objectiu de tornar-se'n cap a casa. I executen els qui volen barrar-los el pas. Segons assenyalà Negrín (president del govern de la República) no hi havia entre el Segre i Barcelona cap força militar lleial, per la qual cosa si els franquistes haguessin atacat des del cap de pont que tenien a Balaguer, haurien ocupat la capital catalana sense dificultat, i la guerra s'haguera acabat un any abans. Però el dictador, com ha explicat el coronel Blanco Escolà, era un militar incompetent i africanista, i en contra del parer dels seus generals ¿com Aranda, cap de l'exèrcit de Galícia; com García Valiño, cap de l'exèrcit del Maestrat; com Martínez Campos, cap de l'artilleria¿ Franco, en lloc d'ocupar la resta de Catalunya (ja havia conquerit Lleida i la dreta de les Terres de l'Ebre), marxà des de Vinaròs, per on havia aïllat Catalunya de la resta del territori republicà, cap a València per allargar la guerra. Aquesta digressió franquista permeté reorganitzar l'exèrcit de l'Ebre, format a partir de les unitats republicanes destrossades a l'Aragó. La base d'aquest nou exèrcit foren el V Cos d'Exèrcit dirigit per Juan Modesto i format per les divisions 3a. Tagüeña, l'11a. Lister i la 45 Internacional Hans Khale. Per cobrir les nombroses baixes, s'ordenà la realització de noves lleves el 13 d'abril, entre elles la lleva del 1941, que seria formada pels qui haguessin d'anar a servir l'any 1941 quan tinguessin 21 anys, però les necessitats de la guerra els obligà a fer-la quan en tenien 17 o 18. A Federica Montseny s'atribueix la frase que eren tan joves que encara prenien el biberó. Envelliren els que tingueren la sort de sobreviure, però pagaren un elevat preu en vides, molts d'ells cregueren que combatien per la causa de la llibertat, tal com em digué el meu pare."

 Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d'Història Contemporània (URV).

CONDICIONS

Aquesta proposta ja no està disponible

MÉS INFORMACIÓ
Intèrprets:

intèrprets Joan Amargós / Enric Auquer / Quim Àvila / Eduardo Lloveras / Lluís Marquès / Lluís Pasqual / Joan Solé / resta de repartiment en curs

escenografia Lluís Pasqual / vestuari Alejandro Andújar / il·luminació Pascal Merat / so Roc Mateu / vídeo Franc Aleu / direcció musical Dani Espasa

ajudant de direcció Iban Beltran / assistent de direcció Òscar Febrés / professor de cant Xavier Mestres

coproducció Teatre Lliure i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona/Salt

agraïments especials a Josep Sánchez Cervelló i Assumpta Montellà



Horari Taquilles:
Feiners de 18 a 21 h. Dissabtes, diumenges i festius, de 16 a 18 h. Els dies de preu reduït no s'aplica descompte

RECOMANACIONS
Isabel
Isabel
1 de de novembre del 2016 a les 18:29h
Isabel

He de dir que em sembla una molt bona obra de teatre. Però, per primera vegada, que jo recordi, no he aplaudit en finalitzar una obra de teatre. No sé perquè, però potser perquè quan es tracta de la Guerra Civil i de Franco i ha una tendència a Catalunya a fer creure que tot això només era per anar en contrar de Catalalunya i que els rojos només eren catalans i que Franco només volia matar catalans. I no. La meva mare era una noia de 12 anys quan la guerra, era de Badajoz, i la seva mare era comunista. Van patir molt i mai a la vida va poder oblidar com van morir alguns dels seus familiars milicianos i la repressió que hi va viure. Per això, jo no podia traïr a la meva mare, a la meva família i a tots els espanyol d'esquerres que van patir i pateixen tant, amb una lectura que vol fer entendre que això va ser una guerra contra Catalunya i que Franco només volia lluitar en contra el catalans. No, poden fer això. Per la dignitats dels nostres i de la veritat.

mcuranta
mcuranta
22 de d'octubre del 2016 a les 21:48h
He necessitat mitja hora per poder parlar i escriure sobre el que he vist

A partir de les vivències de 6 soldats de la quinta del biberó durant la batalla de l’Ebre de la guerra civil Espanyola, In Memoriam, retrata amb una fidelitat pasmosa, la miserabilitat a la que pot arribar la condició humana.

Em diuen que gairebé cada dia hi ha ex combatents de la batalla de l’ebre a la sala i els puc garantir, que IN MEMORIAM, no és pas una obra de teatre. De sobte, al sortir, em vaig adonar que el que he vist és un mirall on el reflex, és la vergonya que sento jo mateix, de formar part d’un país, d’un món que és capaç d’arribar a límits tan extrems.

I en aquest punt, quant després de gairebé mitja hora vaig ser capaç de parlar del que havia vist, l’estupor va donar pas a la ràbia de pensar que per més que passin anys, guerres, conflictes i misèries, no som capaços d’aprendre’n el més mínim.

Vivim a la banda rica del planeta. Hi han estudis que demostres que si la riquesa mundial es repartís a parts iguals, tots els països del món tindrien una renda per càpita similar a la que té l’Uruguai actualment i això són uns 23.000€.

Amb això, vull dir que no hem entès que la nostra riquesa i opulència va en contra de països amb grans conflictes armats. I que la primera conseqüència que en patim (i no és la més greu) és en forma de riuades de pobres desgraciats que han de fugir per cames cap a casa nostra, on, a més, els rebem amb les portes tancades de bat a bat.

Ens hauria de caure la puta cara de vergonya, cada vegada que diem despectivament la paraula moro, sudaka o altres adjectius similars. Hauríem d’amagar el cap a terra, com els estruços, cada vegada que veient un telenotícies, després de compadir-nos, patim per la misèria, la pobresa i la delinqüència que ens arriba cap a Europa.

En comptes d’això, hauríem de lluitar amb totes les nostres forces, per evitar que es repetissin escenaris com aquest de la batalla de l’ebre o de cadascuna de les guerres que han vingut després fins als nostres dies.

Si no som capaços de fer-ho, potser és que al final, ens mereixem totes i cadascuna de les guerres i misèries que ens puguin caure a sobre.

Aneu a veure In Memoriam. A tots ens va bé, que ens fotin una bona clatellada, de tant en tant

Josep
Josep
19 de d'octubre del 2016 a les 02:22h
La nostra història

Avui he vist aquesta obra al Lliure escrita i dirigida per Ll. Pasqual. Ens parla de la batalla de l'Ebre i dels 30.000 soldats reclutats amb només 17 i 18 anys i que per la seva edat es coneixen per "la quinta del biberó". Podem dir que l'obra es divideix en tres parts, la primera quan són requerits oficialment a l'abril del 38, la segona la convivència entre ells abans i després d creuar l'Ebre i que quan ho aconsegueixen s'han de atrinxerar per lluitar, i l'última al novembre quan els supervivents que queden inicien la retirada. Pascual ha fet un minuciós i colpidor treball que l'ha portat un any entrevistant i recollint el testimoni d'alguns supervivents que ara tenen 96 anys. Els sis joves actors de la Kompanyia Lliure fan un esplèndid treball de la mateixa manera que els músics i el cantant en l'acompanyament amb una encertada música barroca de Monteverdi. No m'ha acabat de fer el pes les projeccions que durant tota l'obra es van passant encara que potser no he prestat massa atenció perquè m'interessava més el que hi havia a escena. Magnífica la posada en escena, austera però totalment d'acord amb el tema. I tot i que és la part màs crua el final és sorprenent. Considero imprescindble veure-la.