fb

Vània

Teatre Nacional de Catalunya - Barcelona
 
 
74 visites
  • Per a socis:
  • BÀSIC
  • PREMIUM

La històrica companyia valenciana Moma Teatre s'acosta al clàssic de Txèkhov sobre les oportunitats perdudes, un text essencial a l'hora de concebre la nostra identitat cultural per la força ètica amb què es replanteja la mirada sobre el pas del temps en la vida moderna.

COL·LOQUI EL 10/03/17 DESPRÉS DE LA FUNCIÓ

CONDICIONS

Aquesta proposta ja no està disponible

La compra o reserva d'aquesta proposta està subjecta a les condicions d'ús del carnet i de venda d'entrades del TR3SC.

MÉS INFORMACIÓ
Intèrprets:

Amb: Rafel Calatayud Empar Canet Josep Manel Casany Àngels Fígols Mamen Garcia i Rebeca Valls

Direcció - dramatúrgia - espai escènic - il·luminació: Carles Alfaro

Traducció: Rodolf Sirera

Producció: Moma Teatre i Teatros del Canal



Horari Taquilles:
De dimarts a dissabte, de 15 a 21 h. Diumenges, de 15 a 18 h. La venda anticipada es farà fins a una hora abans de començar la representació. Els dies de preu reduït no s'aplica el descompte

RECOMANACIONS
Un poquito feo
Un poquito feo
11 de de març del 2017 a les 20:39h
Més lleugera del que esperava

El clàssic de Txèkhov sobre el temps perdut a la vida, la incapacitat d’assumir-ho i seguir esperant oportunitats que no vindran – i si vinguessin les deixaríem pasar, aterrats pel canvi que somniem- o ni això, viure en un estat suspès en que creiem que estem fent coses per canviar.
Un professor suposadament savi vol vendre’s una finca on viuen el seu “cunyat”, Vania, la seva primera filla, lletja i enamorada d’un doctor, qui al seu torn i com Vania, està enamorat de l’esposa del professor i la seva “sogra”. La noia i el tiet treballen la finca, diuen que incansablement, si bé la presència de l’hamaca i licors és constant, mentre la senyora gran viu en un passat idealitzat.
El ritme i les interpretacions van millorant a mesura que avança l’obra, que se’m va fer llarga sense ser-ho (2h) . La posada en escena, interpretacions, tot plegat, em va fer pensar en “teatre de poble” –com em va dir la teatraire amb qui vaig veure l’obra-, potser per l’humor a estones estrambòtic, l'histrionisme per moments de Vania, un pas més enllà de l’humor patètic de l’autor.  Nomes la darrera escena, amb Vania i Sonia treballant i encarnat un futur sense esperança em va emocionar de veritat.