fb

Molt soroll per no res

Teatre Nacional de Catalunya - Barcelona
 
 
704 visites
  • Per a socis:
  • BÀSIC
  • PREMIUM
Àngel Llàcer situa l'obra de Shakespeare durant l'època daurada del cinema americà dels anys cinquanta. Una gran companyia d'actors i actrius ballarà al ritme de la música en directe de Cole Porter, per convertir aquesta comèdia romàntica, tenyida per les ombres del melodrama, en un apassionat cant a la vida.
CONDICIONS

Aquesta proposta ja no està disponible

Entrades a 19,5€ per la funció dels dies 23, 25, 30 de desembre i 1 de gener (localitats limitades)
1- Clica a 'COMPRA'
2- Introdueix el codi de la promoció: MOLTNADALTR3SC
Resta de funcions: 10% de dte

MÉS INFORMACIÓ
Intèrprets:

Direcció: Àngel Llàcer

Amb: Sílvia Abril Guillem Albà Lloll Bertran Enric Cambray Màrcia Cisteró Jordi Coll Pau Ferran Òscar Muñoz Aida Oset Josep Palau Albert Triola i  David Verdaguer

Direcció musical; Manu Guix

Traducció: Salvador Oliva

Adaptació: Marc Artigau i Queralt Manu Guix i Àngel Llàcer

Resta del repartiment en curs

Producció: Teatre Nacional de Catalunya



Horari Taquilles:
De dimarts a dissabte, de 15 a 21 h. Diumenges, de 15 a 18 h. La venda anticipada es farà fins a una hora abans de començar la representació. Els dies de preu reduït no s'aplica el descompte

RECOMANACIONS
Un poquito feo
Un poquito feo
12 de de desembre del 2016 a les 20:24h
Quan és millor el paper de regal que el regal en sí

Algú ha dit que sembla una gala de TV3, i no puc estar més d’acord, tipus Especial Sant Esteve. És espectacular, amb rostres coneguts, simpàtica i surts somrient. Hi ha llum, colors a dojo, una banda que toca i sona de meravella... Passa molt bé i ràpid i entra pels ulls. Ara, darrera aquesta lluentor hi ha poca cosa. I no tot és culpa dels creadors, que la trama original ja és fluixeta. Les cançons estan perfectament tríades, i traduïdes però una mica forçada la seva introducció a l’obra i, estrany que ho digui jo, musical lover, no ajuden ni aporten al desenvolupament de la història. Com a musical, tampoc no destaquen, en general, les veus i les coreografies no són espectaculars, però ho semblen. El fet que passi en un rodatge d’una pel·lícula hores d’ara encara no sé què aporta més que un cert embolic a algunes escenes. Ara, la gent va sortir encantada.

Diu Llàcer que s’ha plantejat dos reptes en aquesta reestrena. “provocar” els seus crítics introduint “la niña de Shreck”, sic, i veure quant podia allargar el gag del “Bona nit, bona nit”. A banda de que el TNC no hauria d’estar per a aquestes tonteries (sí, ja sé, també parla el personatge), un encert de dos. Sílvia Abril genera moltes fòbies però la veritat és que aquí no desentona. Ara, el gag, insofrible (el públic aplaudeix, sí, però tinc la sensació que perquè pensem que fins que no ho fem, no pararan).

Els personatges, molt plans (el dolent és tan dolent perquè sí) i una mica passats de rosca, massa to de farsa, que per mi va ser el menys destacable. El protagonista és massa “pallasso”, busca fer gràcia d’inici quan hauríem de ser nosaltres qui veiéssim que darrera l’home dur hi ha algú ridícul quan es tracta de l’amor; així, la relació que de bon inici s’estableix amb Beatriu és desigual, no és creïble que se’ls presenti com a iguals, espadatxins del combat verbal, quan ell sembla més curt de reflexos i insegur. M’hagués encantat veure el Jordi Coll fent aquest paper, per exemple.

En Resum: val la pena. És espectacular, absolutament visual, coral i transmet bones vibracions. Que al darrera, si grates, hi ha poca “chicha”? Cert, però de vegades va bé regalar-se un dolç, tot i que no atipi i engreixi.