fb

COMPARTEIX

 “La prosa de Beckett està esculpida en el temps”

El 27 de novembre s’estrena a la Sala Beckett 'Esperant Godot', el títol més internacional de l’autor que dóna nom a l’espai. Nao Albet, Pol Lòpez, Aitor Galisteo-Rocher i Blai Juanet són els encarregats de posar en escena la mítica imatge dels dos personatges amb bombí que esperen a un tal Godot. Hem volgut parlar amb el director, Ferran Utzet, per saber qui és Godot i quin sentit té tornar-lo a esperar aquesta temporada.

Quina necessitat hi veieu en tornar a traduir un text que ja estava traduït? Per què es canvia el títol de 'Tot esperant Godot' a 'Esperant Godot'?

Des que vam començar a parlar amb el Toni d’aquesta producció, ens va semblar que era essencial fer-ne una traducció nova. Això és perquè la traducció ofereix un avantatge respecte a l’escriptura, permet que cada vegada que es fa un nou muntatge d’aquesta obra, es fotografiï l’estat de l’idioma en aquest moment. Tot i que Beckett té un llenguatge molt precís i molt depurat, la traducció que n’havia fet en Joan Oliver, ens semblava que ja no descrivia el català entre popular i elevat que insinua l’autor. Per això vam anar a buscar el Josep Pedrals, que ens va semblar que era un autor que representava un estat del català. Perquè té un to festiu, profund, juganer, té un domini de la llengua absolut i tot són adjectius que enllacen bé amb allò beckettià. Són elements que també hi són a la traducció d’en Joan Oliver, però la llengua evoluciona i es modifica. De fet, tot l’interès de la peça té a veure amb fer una radiografia de com estan ara les coses, també l’escenografia, el vestuari, la interpretació. Quan vaig trucar al Josep Pedrals el primer que em va dir va ser que li feia molta il·lusió i que, si no em feia res, la primer decisió seria canviar el Tot esperant Godot per Esperant Godot. Perquè el “tot”, insinua que no arribarà Godot. Efectivament, no arriba, però a ell li semblava que era interessant que el títol no tingués aquesta informació perquè així posa el focus de l’acció en l’espera, que és allò que succeeix de manera central.

Beckett va decidir escriure aquest text en francès, sent la seva llengua materna l’anglès, per no caure en el llenguatge poètic. És el que buscàveu també?

Sí. Com que hem treballat molt colze a colze amb el Josep, m’atreveixo a parlar per ell. De la mateixa manera que Beckett va escriure l’obra inicialment en francès i al cap de cinc anys la va traduir a l’anglès, ell s’ha volgut permetre la llicència de treballar a partir dels dos originals i escollir quina li convenia més. Perquè no és una traducció absolutament neutre, sinó que hi ha canvis. És un cas inèdit en la història de la literatura el fet que un autor escrigui primer en una llengua que no és la materna i després es tradueix a ell mateix i canvia moltes coses. Nosaltres als assajos tenim les dues versions, a més de la traducció. Perquè hi ha moments que no entenem o no ens acaba d’encaixar la frase del Josep i diem: “Ostres, en francès què diu? Je cherche... Ah! D’acord. I en anglès? I seek. Ah, estic buscant.” Ens ajuda molt, és un treball lingüístic d’orfebreria, molt fi. És una prosa esculpida en el temps la de Beckett.

Com ho va fer en Josep Pedrals per transmetre-us el català actual que va buscar a la nova traducció?

El procés d’assajos l’hem dividit en dues parts. Això és poc habitual. La primera part d’aquests assajos van ser dues setmanes que vam dedicar al juliol i això va servir per afinar la traducció i per parlar de totes aquestes coses que després als assajos no tenim temps de pensar. Aquestes dues setmanes van anar molt bé perquè el Pedrals, no només va acabar d’afinar la traducció, sinó que la va acostar als intèrprets. Va fer que reconeguéssim en Vladirmir al Pol Lòpez, també en Estragó al Nao Albet, que hi hagués una part de com parlen ells inclosa en la traducció. Jo crec que és interessant. Shakespeare mateix ho feia, és normal el fet d’adaptar-te al que els hi surt de natural als actors.

Abans parlaves del vestuari i l’escenografia... Respecte a les anteriors produccions que s’hagin pogut fer aquí a Catalunya, què heu mantingut i què heu canviat?

Jo crec que, a tots els equips artístics que s’enfronten a Esperant a Godot, se’ls planteja un enigma i una gran dificultat a l’hora d’ubicar-se amb la forma de l’espectacle. És una obra on la forma és el contingut gairebé. El text és molt clar perquè és un text molt repetitiu, molt cíclic. Beckett deixa unes acotacions molt clares de com s’imagina que és i, a través de la història del teatre, crea una imatge que ha transcendit el propi món teatral: l’arbre, la pedra i els dos personatges amb bombí i aspecte miserable que esperen a algú que no arriba. Hem decidit que no calia sabotejar aquesta forma o intentar modernitzar-la per transformar l’essència. Si era un arbre el que proposava, era interessant que fos un arbre i no una estructura metàl·lica. Si tu intervens molt i vesteixes els personatges contemporàniament i no dialogant amb l’època en que està escrita l’obra, crec que s’interromp la comunicació amb el públic. En el fons, hem fet un muntatge que respecta bastant l’essència beckettiana llevat de l’elecció de l’edat dels personatges. En això hi ha una aposta dramatúrgica i els personatges són més joves del que insinua el text. També ens hem permès aquesta llicència per fer-lo modern des del diàleg proper amb l’essència d’allò que és l’obra, que jo crec que és l’arbre, la pedra i els dos vagabunds amb el bombí.

Esperant Godot és una de les obres de teatre de Beckett més representada i versionada de la història, com és que no s’ha programat fins ara tenint en compte que dóna nom a la sala?

La Sala Beckett pren el nom de Beckett, no pas per representar les seves obres, sinó per mantenir-ne l’esperit modern, trencador i contemporani. De fet neix com una sala que aspira a ser una casa dels autors i a oferir-los espais per estrenar les seves obres. En el moment en que s’inaugura la Sala, Samuel Beckett ja és un clàssic, ja ha guanyat un Nobel i ja és una figura totalment crucial dins la història del teatre. Hi ha hagut la voluntat d’agafar l’esperit constant d’exploració i de compromís amb l’art i amb el teatre de l’autor. Es van fer algunes produccions, molt poques perquè l’esperit de la Beckett va més amb la idea de suport a la dramatúrgia, en especial de la catalana, però també de l’europea. Hi ha molts autors que no eren famosos i que hem descobert gràcies a la Sala Beckett.

Per tant, quina importància creus que té aquest text en el context que estem vivint?

Jo crec que Esperant a Godot i tota l’obra de Beckett en general, és com el disc blanc dels Beatles, hi ha pocs músics que no en reconeguin la influència d’alguna manera. És com si tota la música contemporània posterior estigués apuntada en aquest disc blanc. No sóc expert en música, segur que algú altre ho explicaria millor o que hi està en desacord. Jo tinc molt aquesta sensació, que hi ha una voluntat experimentadora que fa que el disc sigui complex de llegir i d’escoltar, però en el qual tu pots reconèixer les línies mestres de cap a on ha avançat la música. Amb Esperant a Godot passa una mica això, és una obra germinal i que apunta moltes de les direccions en les quals va créixer l’escriptura teatral. Aquest és un motiu arqueològic per fer-la.

El motiu no arqueològic i que segurament és més interessant, és al que fa referència el Sanchis Sinisterra quan parla de la metàfora flotant, diu que Esperant a Godot proposa una metàfora que el públic ha de tancar, perquè ni el propi Beckett sabia exactament què volia suggerir amb l’espera de Godot. Està clar que dins d’aquesta situació en la qual uns personatges esperen quelcom que no arribarà mai, hi ha una possibilitat gran de fer-ne lectures filosòfiques o existencialistes o psicoanalítiques, però són lectures que passen per l’experiència de l’obra. L’espera és compartida amb el públic, l’interès essencial de fer Godot avui és permetre als espectadors de Barcelona d’avui, enfrontar-se i viure aquesta mena de gran metàfora estranya i fer que aquesta idea formi part del seu imaginari així com forma part de l’imaginari dels nostres pares. Tots els Godots que s’han anat fent permeten al públic viure aquesta experiència que, només llegida o només reduïda a la foto, no és suficient, perquè l’experiència de veure Godot, és forta. O esperem que sigui forta. Espero que sigui una experiència que permeti entendre alguna cosa sense entendre-la del tot. Cap dels actors que l’interpreten, ni jo tampoc, l’hem vista mai representada. És a dir que, és fresca en aquest sentit, però també vol dir que ja fa prou temps que no es fa.

En aquesta línia, quin paper creus que juga cada personatge. Us ha servit establir algun símil amb personatges que puguin existir a la realitat?

Realment no, hem partit de la idea que hi havia milions d’interpretacions possibles d’aquesta obra i que la nostra tasca no era escollir-ne una, sinó permetre que totes poguessin ser interpretades a partir del nostre muntatge. Tenim un dossier ple d’articles sobre Godot i encara ens n’hem deixat moltíssims. N’hi ha que fan interpretacions religioses, psicoanalítiques, simbòliques,... El que hem intentat és que totes hi fossin presents i totes fossin possibles, però sense que cap d’elles ens pesés i ens obligués a cenyir-nos a un significat que creiem que Beckett no li volia donar.

De l’obra se n’han fet alguns muntatges mítics. Es va fer a Sarajevo durant la guerra de Croàcia, per exemple. La va dirigir la Susan Sontag juntament amb actors croates. Allò tenia una força i una concreció molt grans perquè esperaven que arribés l’ajuda humanitària. S’ha representat també després del Catrina, a Nova Orleans, en un casa en ruïnes, que també segueix aquesta idea d’un món que gestiona el no-res. Aquesta lectura, és clar que es pot fer i és ineludible, perquè Beckett escriu aquesta obra després de la Segona Guerra Mundial en un context on Europa està, no només destruïda físicament, sinó que moralment i espiritualment també està en ruïnes. És una obra que neix de la perplexitat i de la necessitat de reconstruir-se davant d’aquest col·lapse de la civilització al qual es va arribar.

El que a mi em sembla interessant de Beckett és que, tot i el pessimisme i la negror a la que et condueix ubicar una obra en un món destruït, hi ha una llum, hi ha una fe en el que és ser humà. Si hagués de pensar alguna idea, jo m’agafo a aquesta llum, més que no pas a la destrucció o al simbolisme, sinó a aquesta llum de celebrar la vida més que no pas la mort.

Per tant, si et preguntem qui és Godot en aquesta versió, no m’ho saps respondre.

No t’ho sé respondre. De fet, hi ha una frase de Beckett que és: “Jo no sé més sobre aquesta obra que aquell qui arribi a llegir-la amb atenció”. I després hi ha aquesta altra que diu: “Si amb Godot hagués volgut dir Déu, li hagués dit Déu i no Godot”. És Beckett. Ell ho deixa ambigu, no s’ha tancat la metàfora, és lliure. Que cada espectador decideixi si per ell Godot és Déu, la llibertat, la serenitat vital o la mort, hi ha mil opcions.

Per acabar... Beckett és un dels principals representants del teatre de l’absurd, quin sentit té actualment recuperar aquest corrent? En què ens pot ajudar al 2019 a entendre la nostra realitat?

Jo crec que el teatre està davant d’una gran crisi de la representació. Una de les respostes a aquesta crisi és el qüestionament que es fa des del feminisme i des de l’ús de les noves tecnologies. El feminisme en relació a la mirada patriarcal que estava latent en la majoria d’obres del cànon teatral i les noves tecnologies en relació a la capacitat de consumir molta més ficció i de ser capaços de llegir la ficció d’una manera més ràpida. Jo crec que aquesta crisi és saludable, és molt bona i crec que en el fons tothom la té present des de fa molt temps. Els directors sempre intentem respondre a ella preguntant-nos: “per què aquesta obra és important fer-la ara?”. Gairebé sempre és fals. En el meu cas, llevat d’algun cas excepcional com La sopa de pollastre amb ordi, que per casualitat va ser realment vigent, no som capaços tampoc de detectar perquè.

El món està d’una manera molt estranya i jo crec que davant d’aquesta crisi del teatre, la resposta tampoc ha de ser eliminar la representació. Si hi ha algun motiu per fer Esperant a Godot, justament és per celebrar la representació. És una peça que és un esdeveniment del món teatral, és una mena de festa del teatre. Fer Esperant a Godot té valor perquè és l’obra que és i perquè fa anys que no es fa i el ritual de veure’l i de col·locar-se davant d’aquestes persones que esperen i que res arriba crec que és valuós més enllà d’aquest qüestionament.

És quelcom important també a la versió de Sarajevo en la que, tan important era dir amb l’obra que estaven esperant als cascos blaus, com dir que estaven vius i per tant podien seguir fent teatre. És una celebració de la capacitat humana de fer coses enlloc de quedar-se paralitzat. Es pot anar molt més a prop i dir  que estem esperant la independència i no arriba, però també fem coses per acostar-nos-hi. Crec que el valor de Godot és la seva màxima abstracció i la celebració de col·locar-nos davant d’aquest escenari en el qual personatges fent coses estranyes i incomprensibles ens recorden molt a nosaltres mateixos. És molt difícil respondre a aquesta pregunta, m’ho he d’acabar de pensar.

 

Pots aconseguir la teva entrada per 'Esperant Godot' amb avantatge TRESC, aquí

 


per  Agnès Chiva

ÚLTIMS ARTICLES