La Gioconda d'Amilcare Ponchielli sobre llibret d'Arrigo Boito és l'única òpera italiana, juntament amb Mefistofele del mateix Boito, no escrita per Verdi que es manté en el repertori de les partitures creades en el període comprés entre l'estrena de Don Pasquale de Donizetti (1843) i l'eclosió de la ¿Giovane Scuola" integrada per Puccini i els veristes.
 
El títol aglutina el millor dels estils de la seva època: influències fortament verdianes en les melodies, passatges corals típics de la música popular veneciana, soliloquis amb pinzellades de Mussorgski o Txaikovski, una orquestració wagneriana, danses i balls característics de la Grand Opéra francesa i un final que anticipa el repertori verista-naturalista. Tot plegat, ens situa davant d'una obra mestra summament atractiva.  

Aquesta òpera magnífica, que sempre ha gaudit del favor del públic, ofereix la possibilitat que sis cantants extraordinaris es llueixin. Per aquestes funcions, el Liceu ha reunit algunes de les estrelles més estimades de la lírica actual: Saioa Hernández i Ekaterina Semenchuk, que debuta en el paper en el qual s'alterna amb Saioa, ens impactaran amb la intensitat del ¿Suicidio" o la desitjada frase del filato i messa di voce ¿Enzo adorato. Ah! Come t'amo!", entre molts altres passatges. El paper de l'efusiu Enzo Grimaldo, que va estrenar el llegendari Julián Gayarre, també presenta unes necessitats tècniques i musicals molt exigents. En les veus de Michael Fabiano i Martin Muehle podrem escoltar el preciós ¿Cielo e mar".
D'altra banda, Laura Adorno requereix una notable extensió: aguts i greus. ¿L'amor come il fulgor del creato" o el duet amb Alvise del tercer acte necessitaran la màgia i el caràcter escènic d'Elina Garan¿a. Per tancar el quartet principal, Luca Salsi interpretarà Barnaba, un dels personatges més dolents de tota la literatura operística, amb el seu celebrat monòleg ¿O monumento". 
 
El mestre Nicola Lusotti, des del podi, en farà una lectura presidida per l'experiència i el rigor musical, amb claredat en el so i un increïble treball de tensió dramàtica i força teatral. Entre els passatges corals i orquestrals destaca la ¿Dansa de les hores".
 
Romain Gilbert, el director d'escena, assumeix que és impossible deslocalitzar La Gioconda de Venècia. Així, situa l'acció en una misteriosa i lúgubre capital de La Serenissima, on els canals en blanc i negre volen evocar la part festiva, però també sinistra, de la ciutat. Completen la fitxa d'aquesta nova coproducció del Gran Teatre del Liceu amb el Teatro San Carlo de Nàpols, l'escenografia d'Etienne Pluss i el vestuari colorista del modista Christian Lacroix.
 
Una òpera impressionant plena de girs imprevisibles en què la noblesa del cant, els intèrprets destacats i la producció faran justícia a aquesta partitura extraordinària.