Tristan und Isolde és un immens poema dramaticomusical; una cançó infinita d'amor i mort inspirada en la llegenda medieval d'origen celta del segle xii, recopilada per Jofré d'Estrasburg, que va esdevenir una de les referències culturals de l'edat mitjana i, en mans de Wagner, una revolució cultural.
 
La primera escena ens situa al vaixell en què Tristany condueix Isolde cap a Cornualla perquè es trobi amb el seu promès, el rei Marke. El filtre de mort que la princesa fa portar per consumar la seva venjança contra Tristany per haver causat la mort del seu promès Marold, és canviat de manera imprevisible per la serventa Brangäne per un filtre d'amor, cosa que desencadena la passió soterrada dels protagonistes que, en el segon acte, presenten una de les escenes d'èxtasi amorós més extraordinàries de la història de l'òpera. La fatalitat porta els amants a transparentar el seu amor impossible. Després de la mort de Tristany, a Isolda només li queda la seva Transfiguració (Verklärung): una mort d'amor (Liebestod) que succeeix tant musicalment com existencialment, i que dona com a resultat un dels moments més sublims.
 

Escrita entre el 1857 i el 1859 i estrenada a Múnic l'any 1865, l'òpera té com a punt de partida els tràgics amors de Tristany i Isolda. Amb llibret del mateix Wagner, en feu l'expressió més poderosa de la passió amorosa que s'afirma, incontenible, a despit de la voluntat d'un mateix, de les normes morals i de les lleis divines, i que, tal com descriu Denis de Rougemont a L'amor i Occident, només en la mort troba el seu compliment. 
 
Articulat a partir d'una rica constel·lació de referències que inclouen des del budisme fins al teatre de Calderón de la Barca i la filosofia de Schopenhauer, Wagner posa en tensió una sèrie de binomis enfrontats: eros/thánatos, deure/instint o consciència/subconsciència, i proposa un marc dramàtic trencador que anticipa la psicologia moderna.
 
Wagner fa uns plantejaments molt nous que representaran un punt de no retorn en l'evolució de la música: cromatisme ric, paleta de colors orquestrals, suspensió harmònica audaç, clímaxs irresistibles, superposició de diferents ritmes... Després del seu èxit amb Il trittico de Puccini, la directora finesa Susanna Mälkki és posarà al capdavant de les formacions musicals del Gran Teatre del Liceu per desxifrar els misteris d'aquesta partitura: una de les cinc òperes més influents de tots els temps. 
 
En la nova producció de Bárbara Lluch, Tristany i Isolde, amb un desig inaccessible, són dues persones que intenten abandonar els papers vitals que els han atribuït, que volen fugir de la mentida diària. Són dues persones que pateixen i que troben en l'amor la reparació i la restauració de les seves vides. S'aixequen i desafien l'statu quo; però perdent la relació amb la realitat acabaran fracassant. 
 
És una enorme satisfacció poder anunciar que una de les reines del nostre escenari, Lise Davidsen, debutarà en el paper d'Isolde al Liceu. Sens dubte, és un dels papers que el món operístic ha estat somniant i que marcarà un abans i un després en el panorama mundial. Al seu costat, el heldentenor Clay Hilley encarnarà el personatge de Tristany, un dels papers més durs, però més fascinants del repertori. La promesa d'aquestes funcions inoblidables subratllen el Liceu com a temple wagnerià per excel·lència.