A principis del segle XIX, l'escriptor i crític musical
E.T.A. Hoffmann va parlar de com l'art de Beethoven va obrir la música a "allò monstruós i incommensurable". Per descriure més clarament com el compositor alemany havia transformat la manera d'escriure música i per definir aquesta "monstruositat", Hoffmann va establir una comparació amb les obres d'artistes plàstics de finals del segle XV i principis del XVII, com Bosch, Brueghel i Callot. En l'imaginari del crític musical, els compositors de la mateixa època no eren comparables ja que la música d'aquell temps era d'una austeritat i un equilibri totalment oposats als pintors esmentats, i també a Beethoven. Graindelavoix posa en dubte aquesta idea d'una manera radical i contundent, fent sonar les músiques de compositors com
Guillaume de Machaut, Solage, Alexander Agricola, Antoine Brumel, Nicolas Gombert, Cipriano De Rore, Carlo Gesualdo i d'altres menys coneguts. Tots ells conformen una munió de monstres de l'art musical, d'entre finals de l'edat mitjana i el naixement de la polifonia renaixentista, que de ben segur no deixarien indiferent el públic del segle XIX com tampoc ho faran amb el del XXI.
Obres de GUILLAUME DE MACHAUT, SOLAGE, ALEXANDER AGRICOLA, ANTOINE BRUMEL, NICOLAS GOMBERT, CIPRIANO DE RORE i CARLO GESUALDO
COMPARTEIX