fb

Tamar. La Filla de Chagall

Teatre de Lloret - Lloret De Mar
 
 
  • Disponible per a socis:
  • BÀSIC
  • PREMIUM
Us recomanem deixar-vos seduir per la història de Tamar. Ella és una jove israelita d'origen sefardita que, en un viatge a contracor cap al seu passat familiar, arriba a Girona. Allà hi durà una clau vella i rovellada que suposadament obrirà la porta on vivien els seus avantpassats. Aquest monòleg, escrit i dirigit per Ferran Joanmiquel, és una proposta que gira al voltant del món femení.
MÉS INFORMACIÓ
Intèrprets:
Autor i director: Ferran Joanmiquel
Actriu: Mireia Vallès
Veu en off: Ignasi Guasch
Músic: Albert Dondarza/Francesc Tomàs
Il·luminació: Joan Grané
Espai escènic i escenografia: Pablo Paz
Disseny gràfic i animacions: Marc Bernatallada
Fotografia: Gemma Capella
Vídeo: Antonio Sánchez i Sergi Ferrés
Teaser: Pau Mas
Producció: Cos a Cos Teatre i Andruxai

Horari: 21:00

RECOMANACIONS
Un poquito feo
Un poquito feo
14 de de gener del 2017 a les 15:25h
Podem oblidar les arrels? No en formem part?

La Tamar es una jova jueva d’origen sefardí, si bé aquest fet no l’importa tant com a la família. Passa per una etapa difícil, la política, una relació fallida, la rebel·lia contra la visió familiar de tenir tan present el passat… La família, potser per fer-la moure’s i sortir del mal moment, potser perquè s’apropi a les arrels, insisteix que marxi a Girona amb una vella clau que hauria d’obrir la casa que van deixar enrera quan l’expulsió.
El text, perfectament interpretat per la Mireia Vallès, intercala escenes de la vida quotidiana de la Tamar i els seus problemes, i de la seva arribada a Girona, aquesta la més encertada, ajudada per la extraordinària capacitat de la Mireia per explicar una història com si fos un conte. Tot, acompanyat de música interpretada amb instruments jueus que ajuden a crear una atmosfera íntima i delicada.
Realment, no és important la història de la nostra família? Podem donar-li l’esquena a les arrels? Un bonic monòleg que guanya quan més sembla un conte.
El pitjor ( i van…): a l’entrar la sala ja hi ha un artista, en aquest cas un músic tocant un instrument, actuant. Doncs res, el públic ho ignora i segueix xerrant com si res. Trist.