Després de l'alegria de la retrobada, neix l'angoixa per la competència. Nicollo, Filippo i Peppino s'enfronten i lluiten per una feina incerta. Cadascú, persuadit del seu talent, intenta imposar la seva suposada superioritat a la dels seus amics.
Tot és vàlid per als tres pallassos, passats de moda, per a intentar intimidar als altres: amenaces, hipocresia, adulació, traïció, mentides... Es refugien en els seus records per a pal·liar l'angoixa de la seva situació actual, revivint números passats. S'intenten persuadir de que eren els millors. Aquesta nostàlgia els permet maquillar la realitat: ells ja no pertanyen a l'actualitat.
La seva amistat no importarà tant com les ganes de reconeixement i el desig de ser estimats. L'escalada dels tres pallassos per provar la respectiva superioritat acabarà tràgicament. Els tres pallassos són a la vegada divertits, ferotges, innocents i estan immersos en una absurditat d'accents...
La seva amistat no importarà tant com les ganes de reconeixement i el desig de ser estimats. L'escalada dels tres pallassos per provar la respectiva superioritat acabarà tràgicament. Els tres pallassos són a la vegada divertits, ferotges, innocents i estan immersos en una absurditat d'accents bekettians: absurditat de la situació, però també en el llenguatge mateix, permetent esgotar l'angoixa, la vida, la por d'un temps que s'esfuma, sense cap sortida possible.