fb

Davant la jubilació

Teatre Lliure de Gràcia - Barcelona
 
 
279 visites
  • Per a socis:
  • BÀSIC
  • PREMIUM

Un text fonamental del dramaturg en llengua alemanya Thomas Bernhard basat en fets reals.

El feixisme, revisitat per Krystian Lupa. A l'extrem de l'actualitat. Irreductible. Retrat bernhardià d'una família intoxicada pel nazisme; un ampli espectre de símptomes, una humanitat malalta i esguerrada. Ja no es tracta d'una ideologia, d'un monstre històric, sinó d'una malaltia espiritual de la humanitat. Tots els sentiments humans, valors i aspiracions estan infectades per aquest virus. Ja no es tracta de l'absència de moralitat, de l'amputació del bé, sinó de la moralitat malalta i esguerrada, de la bondat falsificada. La malaltia profunda de l'home contemporani que genera individus invàlids segons el diagnòstic de Thomas Bernhard. Uns germans afectats pel virus de la mutació actual del nazisme, enclaustrats en una existència familiar falsificada, en una presó estreta i asfixiant creada i custodiada per ells mateixos, en què es respira l'odi, la por i la impossibilitat de ser feliç... Krystian Lupa

CONDICIONS

Aquesta proposta ja no està disponible

Entrades a 10 euros: funcions del dies 17 i 18 de gener - localitats limitades
Resta de funcions: 15% de dte

Com comprar les teves entrades?
1- Clica al botó 'Compra'
2- Registra't o 'Crea un compte'
3- Introdueix el codi de la promoció: TR3C518LVJ
4- Compra i imprimeix les entrades (màxim dues) 

MÉS INFORMACIÓ
Intèrprets:

intèrprets Marta Angelat / Mercè Aránega / Pep Cruz

escenografia i il·luminació Krystian Lupa / vestuari Piot Skiba / vídeo i col·laboració artística Lukasz Twarkowski

 coproducció Teatre Lliure i Temporada Alta - Festival de Tardor de Catalunya Girona/Salt



RECOMANACIONS
Neus
Neus
18 de de gener del 2017 a les 07:34h
Un espectacle d’aquells que en diem rodó.

Dissabte vaig anar al Lliure de Gràcia a veure “Davant la jubilació” de Thomas Bernhard, una obra dirigida per Krystian Lupa.

Vaig flipar!!!

Si us haig de ser sincera, és la primera vegada que veig un muntatge dirigit per Lupa.

Si us he de ser encara més sincera, haig de reconèixer (i em cremen les galtes) que era la primera vegada que en sentia parlar d’aquest director polac. Ara sé que Krystian Lupa és un dels grans referents de l’escena europea.

“Davant la jubilació” ha estat la primera vegada que Krystian Lupa ha dirigit una obra amb actors catalans.

Us imagineu quina feina tan complicada haver de dirigir tota l’obra amb un traductor al costat? Lupa només parla alemany. La Mercè Aránega, en Pep Cruz i la Marta Angelat …ni idea d’alemany . Dons bé repeteixo… he flipat!!! La feina que han fet aquests tres actors ha estat BRUTAL!!!

Menció especial a la grandíssima feina que fa l’Eugeni Bou (el traductor), per traduir i saber transmetre el que volia el director, com ho volia i de quina manera ho volia. Una tasca molt difícil que penso que hauríem de valorar els espectadors. L’espectacle és un imprescindible i penso que ell ha estat una peça clau de tota la feina que hi ha al darrera i que no es veu.

“Davant la jubilació”  és un text molt complicat que, sí més no, necessita d’un treball exhaustiu i molt acorat amb anterioritat.

Per començar Thomas Bernhard no és un escriptor fàcil, les seves obres són denses i amargues, els seus textos  teatrals no porten puntuació i sobretot necessita de bons actors perquè funcioni l’obra com un rellotge.

Per un altre banda en Krystian Lupa és un director singular, vol que cada dia la representació esdevingui diferent, no li agrada mecanitzar el text, per això demana als actors llibertat a l’hora d’interpretar , vol que els actors visquin el personatge, que se’l creguin, que l’entenguin i que emfatitzin amb ell.

“Davant la jubilació” neix a partir d’un cas real, l’anomenat cas “Filbinger”. Hans Filbinger era un jurista i polític conservador alemany vinculat als nazis, que va firmar nombroses condemnes a mort.

L’obra transcorre al llarg d’un dia. És l’aniversari de l’oficial nazi Heinrich Himmler (un dels homes més poderosos de l’entorn d’Adolf Hitler), cada any en Rudolf ( jutge) ho celebra amb les seves dues germanes, la Clara ( és paralítica) i la Vera ( té una relació incestuosa amb el seu germà). La figura del pare mort, un exmilitar, és constantment recordada pels fills. (Les relacions incestuoses i la importància de la figura del pare formen part d’algunes obres de Bernhard)

L’escenografia és plena de símbols, el mateix que el vestuari i molts altres elements que apareixen en l’obra.

Tot succeeix en una habitació enorme, deteriorada pel pas del temps . El paper de la paret és vell,ple d’humitat, el terra de fusta es veu gastat. L’ambient és inquietant. Una franja vermella, envolta l’escenografia separant el públic de l’espai escènic, és una manera de marcar la quarta paret, i serveix per recordant-nos els límits entre la realitat i la ficció, sobretot quan els protagonistes es dirigeixen a nosaltres i intenten fer-nos creure que la seva realitat és la normal. La línia vermella expressa allò que es considera inacceptable i que no es pot traspassar.

Lupa en els seus muntatges vol que succeeixin coses que trenquin la quarta paret, en el cas de “Davant la jubilació” el dia que hi vaig anar hi ha una escena en la que la Clara està fullejant el diari de la Vanguardia amb data del dia de la funció i la Bea fa un comentari sobre uns vestits de Dior que està publicat en suplement del diari; o quan s’encenen els llums de platea i els personatges es comencen a dirigir al públic.

La lentitud en la que es representa l’obra, allargant el temps, fins hi tot congelant-lo en algunes imatges audiovisuals, ens mostra l’ànima dels personatges. La lentitud dona valor a allò que no es veu. No tot ha d’estar a la vista. Moltes vegades mirar una imatge des d’un altra perspectiva contradiu el que estem veient a l’escenari.

Els silencis de la Clara són brutals, parlen per sí sols. De fet és el personatge que menys parla, però és el que més transmet. Són monòlegs interiors.

Els protagonistes són gent corrent, gent amb estudis i cultura. Tres germans. La Clara (Marta Angelat), la Vera (Mercè Aránega) i en Rudolf ( Pep Cruz). Tots tres es tenen por. Tots tres es necessiten. Amor i odi. Crueltat i humiliació.

Tot i que tots tres actors fan una feina extraordinària, haig de ressaltar la magnífica interpretació de la Marta Angelat. Els seus silencis, les seves mirades, la seva força escènica,…, han estat brutals !!!

Els tempos entre el so, els efectes especials, la llum i l’actuació són mil·limetrats. Tot funciona com un rellotge.

L’obra ens fa reflexionar sobre els moviments d’ultradreta. Encara hi són, es més, cada vegada van agafant més força. Són persones que es pensen que tenen raó, no pensen que són culpables, creuen que són honestos amb si mateixos i tenen la consciencia tranquil·la.

Després de veure “De welwillenden” a Temporada Alta i “Davant la jubilació” acabo preguntant-me: que hagués fet jo si hagués estat un d’ells. No em mal interpreteu, no els justifico, tan sols intento entendre’ls i posar-me en la seva situació.

A banda d’aquesta reflexió, crec que és realment preocupant que en tot el món emergeixin cada cop més partits de dretes, que amagats sota la paraula democràcia, van agafant cada vegada més força. No ho puc entendre.

És un imprescindible que no us podeu perdre !!!