fb

Dansa d'agost - Temporada Alta

Teatre Municipal de Girona - Girona
 
 
  • Disponible per a socis:
  • BÀSIC
  • PREMIUM
L'obra és un conte ¿narrat per un home que recorda la seva infantesa¿ sobre unes germanes solteres que s'han escapat d'un món que no accepta el lliure pensament i han creat una mena de matriarcat a la Irlanda rural d'abans de la II Guerra Mundial. El popular text de Brian Friel és sinònim d'èxit aclaparador, sobretot a Catalunya. Si el muntatge del Teatre Lliure de 1993 ha quedat imprès per sempre a la memòria del públic, la versió estrenada aquest any per Ferran Utzet ha tornat a emocionar profundament els espectadors. Utzet retrata especialment bé els paisatges dramàtics irlandesos.
MÉS INFORMACIÓ
Horari: 21:00h

RECOMANACIONS
Un poquito feo
Un poquito feo
8 de de setembre del 2016 a les 06:42h
Delicat muntatge amb magnífiques interpretacions

Drama intimista, quotidià i melancòlic, més d’una època i del que s’ha viscut que de la vida gens fàcil de la família i que ensumes des del principi que no anirà a millor, interretada subliment per les cinc actrius. Cinc germanes solteres, ben diferents, amb les seves vides fortíssimament lligades entre sí i que tot i voler fugir del refugi que és la seva llar saben que els que els espera a fora no serà gaire millor. Viuen a cavall, sembla de dues èpoques, amb el pes encara de la vivència de la religió, del què diran. Silencis, moments d’absoluta comunió entre elles, retrets no gaire subtils, diferents maneres d’acceptar l’aïllament en que viuen i escasses perspectives. No sabem els detalls que han dut a la situació de les germanes si bé es dedueix que han viscut temps millors, tan econòmicament com social. I és aquesta vessant la que més troben a faltar, identificat amb la necesitat del ball (amb la simbòlica dificultat de la ràdio que no funciona) i que aporta alegria, unió, trascendència en potser al més bonic moment del muntatge.
El millor són les cinc interpretacions de les actrius, de les que cap no destaca per sobre de les altres en el sentit que totes cinc son magnífiques.
Per posar una petita pega, la baixada de ritme de la segona part. I, ambivalència, respecte el final, tan cinematogràfic, tan de títols de crèdit, on es repeteixen com a càmera lenta els millors moments. Idea tan innovadora (no ho ahavia vist mai) de Ferran Utzet com efectista. No sé si busca reviure les emocions viscudes o simplement és efectisme per acabar ben amunt. Però agraeixo la innovació.