fb

El Florido Pensil - Teatre Kursaal

Teatre Kursaal - Manresa
 
 
87 visites
  • Per a socis:
  • BÀSIC
  • PREMIUM
"EL FLORIDO PENSIL" és la història del dia a dia de cinc noies sotmeses a l'absurda i il·lògica brutalitat del sistema educatiu que va dominar l'Espanya de la postguerra. L'escola és el reflex de la societat i de la seva ideologia dominant, i aquesta ideologia havia decidit posar al dia el més profund patriarcat medieval, i portar-lo a les seves últimes conseqüències.

La dona va ser el principal objectiu de l'empresa moralitzadora, doncs resultava que estava naturalment destinada al matrimoni i a les labors domèstiques. La seva carrera professional havia de ser la de formar una família i tenir prole, i en això es posaven d' acord pràcticament totes i tots: la mestra, el capellà, els pares, els moralistes, les cupletistes, les escriptores de novel·les roses, i fins i tot les professores de gimnàstica, si m'apuren. En tots els escenaris de l'acció es veurà reflectit, de vegades a les clares, de vegades mitjançant retorçades marrades, que només existien dos tipus de dones: les decents i les altres.
CONDICIONS

Aquesta proposta ja no està disponible

Compra les entrades amb descompte a la web del TR3SC i paga-les a taquilles

RECOMANACIONS
Un poquito feo
Un poquito feo
26 de d'octubre del 2016 a les 06:36h
L'educació o adoctrinament d'abans

Recordatori en clau d’humor de l’ensenyament i educació que s’impartia a les noies durant força anys del segle passat. Tot impregnat d’extrem nacionalisme i catolicisme i relegant la dona al rol matriarcal, de soferta esposa i sense cap motivació intel·lectual.
L’obra s’estructura en les diferents assignatures (religió, educació física, formació de l’esperit nacional…) que reben les cinc actrius, les “nenes”, amb exemples reals –no ho oblidem, per absurds i ridículs que ens semblin- on es repetia una i una altra vegada el paper secundari quan no marginal de la dona fora de la llar. El ritme és força constant, cosa que no és fàcil en textos tan fragmentats per blocs.
Admeto que a priori no m’atreia gaire la temàtica, per ja molt coneguda, però la meva dèria per la Roser Batalla i la Victòria Pagès em van animar. I m’ho vaig passar prou bé i fins i tot (fòbies meves) la Lloll no em va cansar sinó que em va fer molta gràcia. La Pagès està esplèndida en els diferents papers que interpreta i la Batalla aconsegueix en un segon passar de l’humor a posar-me la pell de gallina i un nus a l’estòmac amb una facilitat impressionant en l’únic moment “dramàtic”. Quina actriu! Fa gairebé 25 anys que les segueixo. Gran part del meu amor pel teatre els hi dec a elles.
Per posar una petita pega, em van sobrar algunes referències a la situació política actual, per ser un recurs massa fàcil.
En definitiva, interessant per riure i veure d’on venim, de la mà de bones interpretacions.