fb

Panorama desde el puente

Teatre Joventut - L'hospitalet De Llobregat
 
 
91 visites
  • Disponible per a socis:
  • BÀSIC
  • PREMIUM
L'any 1955, deu anys després del desenllaç de la Segona Guerra Mundial, la immigració il·legal és una realitat generalitzada als Estats Units. Eddie Carbone, un honrat treballador d'origen italià, viu obsessionat per la passió devastadora que sent per la seva neboda, a la qual van recollir ell i la seva esposa quan la noia va quedar òrfena. Una situació insostenible que el superarà i el durà a trair la família i a trencar la llei de silenci establerta entre els treballadors, majoritàriament immigrants, del port de Nova York.
CONDICIONS

Compra les entrades amb descompte a Onebox

Marca la promoció, identifica't com a soci i valida que les dades siguin correctes. Torna a marcar les localitats on vols aplicar el descompte i revisa que el preu sigui el promocionat. No es farà cap devolució si no es segueix el procés. Ja pots continuar amb el procés de compra!

MÉS INFORMACIÓ
Intèrprets:
AUTOR: Arthur Miller
ADAPTACIÓN: Joan Sellent
DIRECCIÓN: Georges Lavaudant

ACTORES:
Eduard Fernández
Jordi Martínez
Mercè Pons
Marina Salas
Marcel Borràs
Pep Ambròs
Rafa Cruz
Sergi Vallès

COPRODUCCIÓN:
Teatre Romea y LG Théâtre


Horari Taquilles: 2 h. abans de començar l'espectacle

RECOMANACIONS
Un poquito feo
Un poquito feo
10 de de setembre del 2016 a les 23:52h
En teoria, era un drama, i no comèdia o tragèdia exagerada

Minimalista adaptació (vaig trobar a faltar, i molt, la presència del pont del títol, pont que separa dos móns, no només físics) de l’obra de Miller. Diversos i interessants temes, com la immigració (la il·legal i la ja vertebrada a la societat d’arribada), la passió insana d’un home per la seva neboda, la sobreprotecció que amaga egoïsme, un matrimoni buit…
La proposta és interessant però navega per diferents ambients, entre ells l’humorístic, que dificulten el creixement del drama i tensió, i quan arriba al final, es recórre pràcticament a la tragèdia per mostrar les passions que han dut allà als personatges. És en aquesta part on l’actuació d’Eduard Mendoza trontolla, amb un punt de grotesc de tan exagerada. El personatge ja és conscient de les repercusions socials del que ha fet, però la seva dèria en que se li demani perdó no és del tot versemblant. Suposo que aquí és on es nota la feina de direcció, juntament amb un final diferent de l’original, que no encaixa amb el comportament del protagonista que hem vist fins llavors.
L’ambientació és molt senzilla i efectiva, i la Mercè Pons clava el personatge de dona sotmesa al marit, a qui estima. La Marina Salas també fa perfectament el paper de noia-a -punt-de-ser-adulta que juga sense saber-ho amb les passions humanes però que fa una passa endavant quan se n’adona que és el seu futur el que està en joc.