fb

En la solitud dels camps de cotó

Teatre Nacional de Catalunya - Barcelona
 
 
128 visites
  • Per a socis:
  • BÀSIC
  • PREMIUM

A l'hora fosca en què les persianes dels comerços ja s'han tancat, dos desconeguts es troben clandestinament per dur a terme una transacció que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions secretes de cadascú.

 COL·LOQUI EL 27/01/17 DESPRÉS DE LA FUNCIÓ

CONDICIONS

Aquesta proposta ja no està disponible

La compra o reserva d'aquesta proposta està subjecta a les condicions d'ús del carnet i de venda d'entrades del TR3SC.

MÉS INFORMACIÓ
Intèrprets:

Direcció: Joan Ollé

Amb: Ivan Benet i Andreu Benito

Traducció: Sergi Belbel

Producció: Teatre Nacional de Catalunya



Horari Taquilles:
De dimarts a dissabte, de 15 a 21 h. Diumenges, de 15 a 18 h. La venda anticipada es farà fins a una hora abans de començar la representació. Els dies de preu reduït no s'aplica el descompte

RECOMANACIONS
Un poquito feo
Un poquito feo
1 de de febrer del 2017 a les 19:04h
Dens no vol dir per força interessant

"EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ" al TNC. Donat que no em fa por no passar per intel·lectual i entés, ho dic tal com és: em va avorrir. Totes les crítiques i opinions que llegeixo són gairebé coincidents: un text ple de metàfores -si bé no llegeixo enlloc de què-, dens i fosc -efectivament- i no per tots públics -qui ho diu, normalment sí considera que és per a ell, faltaria més-.

Un venedor i un comprador es troben en un lloc fosc i solitari,com ells i les seves ànimes. Quin és l'objecte de la transacció no és rellevant (sexe, drogues, el coneixement...). Qui té el poder? Qui té quelcom que l'altre ansia o qui a canvi de diners pot aconseguir-ho? La "superioritat", rau en qui pot comprar el que vol o en qui pot desprendre's d'allò tant desitjat? 

Crec que és un text més per ser llegit que representat. Ho he fet després de l'obra i tot  i tenir fragments ben interessants i poètics, també trobo que s'allarga  innecessàriament i és reiteratiu.

Les interpetacions tampoc no em van meravellar: en Benito més aviat recita, amb una cantarella que accentua la monotonia i en Benet, més visceral, amb la necessitat que no es vol admetre del ionqui i predisposat a la lluita però els moments de tensió física els vaig trobar desincronitzats respecte a les paraules.  En canvi, crec que han fet una feina brutal en memoritzar aquest text tan dens, sense rèpliques, més aviat dos monòlegs que s'interrumpeixen.

Neus
Neus
25 de de gener del 2017 a les 04:32h
“El que hi ha darrera una mirada”

M’agraden els reptes i Koltès n’és un. El seus textos són realment complicats i difícils d’entendre en un primer moment.

Us recomano als que hi vulgueu anar, que primer us llegiu l’obra. Jo ho vaig fer, i tot i així , em vaig perdre. Me’l vaig tornar a llegir, vaig entendre moltes més coses, però és tan metafòric, que encara i així hi ha parts de l’obra que no he acabat d’entendre.

Estem davant d’una obra poc convencional, Koltès de convencional no en té rés. Koltès és un autor difícil i el seu text és molt arriscat. Precisament això és que m’agrada d’aquest autor, em fa rumiar i seguir donant-li voltes de tot el que he vist, durant dies i dies, després d’haver vist la funció.

És la primera vegada que es representa una obra d’aquest autor al Teatre Nacional, tot un repte per en Xavier Albertí, que, des de la meva opinió, se n’ha sortit amb nota.

 “En la solitud dels camps de cotó”  hi ha una gran càrrega simbòlica i poètica, per aquest motiu en Xavier Albertí va triar a Joan Ollé per dirigir aquesta obra, gran especialista en teatre poètic, i  a més a més, gran amant de l’obra de Koltès.

Joan Ollé sempre sol treballar amb el mateix equip tècnic ( Andrés Cochero (moviment), Míriam Compte (vestuari), Lionel Spycher ( il.luminació), Damien Bazín ( so) , cosa que facilita molt la feina a l’hora de dirigir i portar a escena els seus muntatges. Un altre dels seus col·laboradors més habituals és l’escenògraf Sebastià Brosa, que per aquesta ocasió ha creat una escenografia realment impressionant, de la que fins hi tot podríem dir que,  juntament amb l’Andreu Benito i l’Ivan Benet, és un personatge més dins l’escena.  

En Sebastià Brosa ha adaptat el text a l’escena creant un espai gens realista. L’autor no especifica quin és el lloc on transcorre l’acció, però sí que es tracta d’un lloc ocult, fosc, fred,  marginal, abandonat, solitari, perifèric. L’escenografia esdevé visualment contundent, pesant, sòlida i alhora del tot poètica. L’escenografia és molt simbòlica, dues xapes d’aspecte metàl·lic ( terra i sostre); una barreja entre un ring de boxa d’aspecte industrial, que simbolitza el combat dialèctic entre tots dos personatges, i una plataforma de pesatge amb moviment, on tots dos personatges busquen l’equilibri. El moviment de la plataforma provoca el desequilibri en el diàleg.

Es necessita de grans actors per poder memoritzar un text tan complexa, i de difícil comprensió. L’Andreu Benito i l’Ivan Benet, dos actors que pertanyen a escoles diferents, ens han ofert unes interpretacions magistrals difícils d’oblidar. El moviment corporal, la postura, el treball físic i vocal que fan és impressionant. En els seus personatges hem vist tensió, tendresa, duresa, ironia, sarcasme,...

Tota l’obra es basa en l’encreuament d’una mirada que hi ha entre tots dos personatges. El pensament que hi ha darrera aquesta mirada és el que s’esdevé tota l’obra.

En aquesta obra podem veure la maldat del ésser humà, els seus instints més animals. L’exploració dels desitjos i les pors humanes. Són dos homes que es mouen per les parts més fosques de l’ésser humà, difícilment comprensibles de manera convencional. En el seu diàleg hi ha una violència instintiva injustificable; és igual qui és qui, ni què ofereix un, ni que vol l’altre, el més important de l’obra està en el duel dialèctic ( dos monòlegs que es van encreuant) més enllà d’un intercanvi comercial.

La veritat és que he gaudit moltíssim llegint, veient i analitzant aquesta obra.