1938. Tenen 17 anys i els envien a primera línia de foc de la batalla que marcarà la Guerra Civil espanyola (1936-39). Els nois de La Kompanyia Lliure debuten recordant la lleva del biberó a partir del testimoni d'alguns supervivents. Un homenatge.

"La batalla de l'Ebre fou la més decisiva de la guerra, perquè les tropes franquistes foren incapaces d'ocupar Madrid, que era el que volia Franco per obtenir el reconeixement internacional del seu règim. L'Exèrcit Popular de la República a l'Aragó acabà desbandant (l'abril del 1938), que és el pitjor que li pot passar a una tropa regular perquè vol dir que els soldats, presos del pànic, corren amb l'objectiu de tornar-se'n cap a casa. I executen els qui volen barrar-los el pas. Segons assenyalà Negrín (president del govern de la República) no hi havia entre el Segre i Barcelona cap força militar lleial, per la qual cosa si els franquistes haguessin atacat des del cap de pont que tenien a Balaguer, haurien ocupat la capital catalana sense dificultat, i la guerra s'haguera acabat un any abans. Però el dictador, com ha explicat el coronel Blanco Escolà, era un militar incompetent i africanista, i en contra del parer dels seus generals ¿com Aranda, cap de l'exèrcit de Galícia; com García Valiño, cap de l'exèrcit del Maestrat; com Martínez Campos, cap de l'artilleria¿ Franco, en lloc d'ocupar la resta de Catalunya (ja havia conquerit Lleida i la dreta de les Terres de l'Ebre), marxà des de Vinaròs, per on havia aïllat Catalunya de la resta del territori republicà, cap a València per allargar la guerra. Aquesta digressió franquista permeté reorganitzar l'exèrcit de l'Ebre, format a partir de les unitats republicanes destrossades a l'Aragó. La base d'aquest nou exèrcit foren el V Cos d'Exèrcit dirigit per Juan Modesto i format per les divisions 3a. Tagüeña, l'11a. Lister i la 45 Internacional Hans Khale. Per cobrir les nombroses baixes, s'ordenà la realització de noves lleves el 13 d'abril, entre elles la lleva del 1941, que seria formada pels qui haguessin d'anar a servir l'any 1941 quan tinguessin 21 anys, però les necessitats de la guerra els obligà a fer-la quan en tenien 17 o 18. A Federica Montseny s'atribueix la frase que eren tan joves que encara prenien el biberó. Envelliren els que tingueren la sort de sobreviure, però pagaren un elevat preu en vides, molts d'ells cregueren que combatien per la causa de la llibertat, tal com em digué el meu pare."

 Josep Sánchez Cervelló, catedràtic d'Història Contemporània (URV).